Col·legi Joan Bardina
Centre concertat per la Generalitat de Catalunya

Biografia de Joan Bardina

Joan Bardina i Castarà (1877-1950)


Els historiadors de l’educació, quan parlem de la renovació pedagògica a Catalunya, sempre esmentem Joan Bardina com un dels precursors per la feina que va fer i per les seves aportacions pedagògiques.

Va néixer a Sant Boi de Llobregat el 1877. Estudià al Seminari de Barcelona durant 9 anys, on va començar a militar en el carlisme. Després feu el batxillerat a l’Institut de Girona (1896-1899) i, posteriorment, Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

Ben aviat es dedicà al periodisme amb articles que signava amb pseudònim. Va ser detingut pel contingut d’uns articles a La Barretina i, també, per les activitats polítiques, ja que inicialment va militar en el carlisme. Alguns dels seus primers llibres eren sobre aquest partit, que posteriorment abandonaria. L’any 1902 començà a col·laborar a La Veu de Catalunya, el diari portaveu de la Lliga Regionalista que dirigia Enric Prat de la Riba.

La seva activitat educativa parteix del convenciment que l’educació és el camí per a la renovació del país, és l’instrument per forjar les noves generacions que el país necessita, en el clima social del regeneracionisme.

Desenganyat de la política, considerava que l’educació era el camí adient per canviar la societat. Coneixia el pensament d’intel·lectuals espanyols, dels seguidors de la Institución Libre de Enseñanza, una organització de marcada orientació liberal i tolerant, que proposava un ensenyament científic i laic, no confessional, actiu.

També coneixia el món cultural i polític del país, plegat portarà Bardina a elaborar la seva pròpia pedagogia i les seves pròpies propostes educatives. En el clima noucentista, Bardina considerava l’escola com l’eina per reconstruir Catalunya.

Era catòlic i, a causa de la defensa que va fer d’una escola neutral i coeducativa, s’enfrontà amb els sectors més conservadors de la societat i de l’Església. Quan el 1908 l’Ajuntament de Barcelona va proposar l’elaboració d’un Pressupost extraordinari de Cultura, Bardina va formar part de la ponència en nom de la Lliga i defensà les propostes renovadores (coeducació i neutralitat religiosa) que, evidentment, no van ser compartides per la jerarquia eclesiàstica i els grups polítics i socials conservadors. Durant aquesta primera dècada a Barcelona, van sorgint escoles de tipus experimental, en contrast amb l’escola tradicional.

Escoles que experimentaven i assajaven un nou estil d’aprenentatge. Entre aquestes hi havia la de Pau Vila, de Palau Vera, d’Alexandre Galí i, també, la de Joan Bardina. Si aquestes escoles eren de caràcter privat, també entre el magisteri públic sorgien veus i experiències que treballaven a favor d’una escola pública de qualitat. Les “Converses pedagògiques” iniciades a les escoles públiques de l’Alt Empordà són un exemple de formació permanent dels mestres que no en tenien prou amb la formació que havien rebut a l’Escola Normal.

El 1903 participà en el Congrés Universitari Català amb la ponència sobre “Organització de la Universitat Catalana”. Tres anys més tard, el 1906, ho farà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua catalana tractant el tema: “La llengua catalana és l’única apta, tractant-se de catalans, per a la instrucció els nois i dels grans”.

Aquest mateix any -1906- fundarà l’Escola de Mestres per oferir una formació renovada als futurs mestres, perquè considerava que la formació que s’impartia a l’Escola Normal Oficial no era l’adequada ni pels continguts ni per la metodologia. Aquesta escola de Bardina tenia annex el Col·legi del Remei per fer-hi les pràctiques els estudiants de magisteri. La vida d’aquest centre va ser curta, es va tancar el 1910 per problemes econòmics. Proposava obrir una escola per a futurs mestres d’ambdós sexes, amb nois i noies de classe obrera especialment, de catorze anys en amunt, que tinguessin una intel·ligència desperta, “redimint talents ignorants i fent, alhora, una obra de misericòrdia i progrés”.

La creació d’aquesta Escola de Mestres responia al convenciment de la importància i de l’eficàcia d’una nova manera d’ensenyar. Un estil de fer que posteriorment serà conegut amb el nom d’Escola Nova.

Amb l’alumnat van editar, el 1909, la Revista Catalana d’Educació, de la qual només es publicà un número. El programa que s’impartia era el mateix que s’exigia a les Normals oficials, ampliat amb tots els coneixements que els mestres necessitaven i no tenien. L’actitud militant i voluntarista del professorat és un tret a destacar d’aquesta escola com ho és, també, la seva catalanitat.

La feina a l’Escola no el privarà de continuar participant en els congressos que sobre aspectes educatius i escolars es van celebrant aquells a Barcelona i en altres poblacions de Catalunya. En alguns casos va ser un dels promotors d’aquestes trobades. Així, el 1909 convocarà, juntament amb altres personalitats catalanes, el Primer Congrés de Primer Ensenyament de Barcelona, amb la voluntat de fer avançar el reformisme pedagògic.

Els anys 1911 i 1912 participarà activament en diverses comissions en els Congressos Regionals d’Ateneus i associacions Culturals celebrats primer a Reus i després a Vilanova i la Geltrú.

Tancada l’Escola de Mestres, el 1911 crearà la Institució Spencer, dedicada a la formació d’un petit grup de fills de famílies benestants. En va ser el director i professor. S’impartia una educació personalitzada seguint els principis de l’Escola de Mestres. No hi havia llibres de text, el material auxiliar el confeccionaven els propis alumnes, etc. Va durar molt poc temps.

Tant o més important que la creació i el funcionament d’aquestes dues institucions educatives (al cap i a la fi van tenir una vida relativament curta) és tot el que escriu sobre educació. És en els seus articles on es veu el pensament renovador per l’època.

Té una visió global de l’educació i, per això, escriu sobre tot allò que té a veure amb l’educació i, ho fa des d’una òptica de país, catalana. Parla d’higiene, de llengua, de valors, de comportaments…

El 1912 marxarà a París acompanyat d’alguns dels seus alumnes en el marc d’un projecte d’ampliació d’estudis. Aquest grup, però, es desfarà el 1913. Ell, amb un petit grup, continuarà la seva estada per Europa i anirà a Holanda i a Bèlgica, on contactarà amb Decroly, una de les personalitats més conegudes de l’Escola Nova, juntament amb Montessori i Freinet. Allà coneixerà el funcionament de L’Hermitage, l’escola fundada per Decroly que funciona a partir dels “centres d’interès”, proposta que el va entusiasmar.

El 1917 marxarà a Bolívia aprofitant la convocatòria d’una plaça per dirigir la Secció de Filosofia de l’Institut Normal Superior, que el govern bolivià havia fet. Les seves idees renovadores i el seu caràcter impetuós van provocar tensions i enfrontaments. L’any següent marxarà cap a Xile.

És en aquest país on s’establirà de manera permanent. En la vida de Bardina podem parlar de dues etapes geogràfiques ben diferenciades. La catalana i l’americana (per no dir la xilena), totes dues unides, però, per la seva feina en el camp de l’educació. A Xile es casarà i tindrà quatre fills. Escriurà a la premsa. Des del 1928 fins a la seva mort va ser professor de Dret del treball a la Facultat de Dret de Valparaíso i també a la Universitat de Santiago de Xile. Va morir a Valparaíso el 1950.